Audrey

A Paramount Channel passaven Funny Face, aquesta tarda. N’he atrapat només el final. Però quin final! No trobarem pas finals més feliços que aquest, ni llocs més dolços per acabar una pel·lícula d’amor, de les d’abans, és clar, de quan els finals melosos agradaven i feien plorar a les noietes en flor i a les senyores madures i a les iaies, en les sessions dobles de les sales de cinema dels pobles. He anat a Youtube a buscar el susdit final per tornar-lo a veure, tant m’havia fascinat! I m’he trobat amb el fet que, avui 20 de gener, fa vint anys que va morir la meva adorada Audrey. Per això he retornat a aquest etern femení. Res no hi ha més femení ni més etern que l’Audrey.Imatge

Anuncis

Doris i Jackie

Ara que a 8tv revisen pel·lícules antigues, ahir vaig poder veure Pillow talk o com es va traduir en el seu moment Confidencias a medianoche, amb Doris Day i Rock Hudson, fent tots dos el paper que quasi sempre feien quan compartien protagonisme en una comèdia americana dels anys cinquanta i seixanta. Es veu que Doris Day durant més de vint anys va passar els estius en un hotel de Carmel-by-the-sea, un lloc deliciós al sud de Califòrnia, i ara viu prop d’allà, al Carmel Valley on té una fundació protectora dels animals. Els vestits que Doris Day lluïa a Pillow talk eren de Jean Louis. M’agraden els llocs i els vestits de Doris Day!

A La Vanguardia d’avui hi ha una fotografia de Jacqueline Kennedy, amb un vestit esplèndid negre i groc, d’escot quadrat que perfila i ressalta les seves clavícules, amb una precisió extraordinària. Deu ser de Scherrer. No he trobat la fotografia a la xarxa. Llàstima! Però he trobat una portada de la revista Time, on se li poden admirar també les clavícules ara fistonejades per un escot arrodonit. El seu segon marit la va fer la reina dels vaixells i de l’Egeu, on Onassis posseïa una illa, Scorpios. M’agraden els llocs i els vestits de Jacqueline Bouvier!

Dos

Ja ha començat un nou any i encara no he escrit res en aquest bloc. Però no sé de què escriure, tot i que tinc ganes d’escriure, potser perquè no tinc res a dir, o potser perquè tinc el pap ple. Uf, quina grolleria parlar del pap. És el que hi ha, per molt grolleria que em sembli. No tinc ganes de parlar de vestits, ni de festes, ni de paisatges, ni de viatges. Potser hauria de parlar de pentinats o de la pel·lícula que he vist aquesta tarda per enèsima vegada, Two for the road, amb la meva admirada Audrey. Sí, parlar de l’Audrey sempre em funciona. M’encanta el paper de jove i més gran que fa en el film. M’encanten els seus cabells llargs, de jove, i els seus cabells curts, de gran, les seves ulleres de pasta de colors, els seus vestits Rabanne, i els seus ulls, sobretot els seus ulls. M’agrada la música de Mancini, i el seu partenaire, l’Albert Finney. I m’agrada la frase de quasi al final del film, quan ella li diu a ell, més o menys: “sempre t’has pensat que marxaria i sempre he estat aquí”. Ai, els homes incrèduls i poc segurs d’ells mateixos.

Nadal

Estic pensant quin serà l’abric més adequat per a posar-me la Nit de Nadal, per anar a la Missa del Gall. L’abric de pells per semblar una dona gran i passada de moda? L’anorac de disseny per veure’m una mica més jove? O potser un abric de llana estil Max Mara per sentir-me glamurosa? I què em posaré sota l’abric? Un vestit negre curt amb unes bones sabates? Tindré fred a les cames. Però les botes no m’acaben de quedar bé. Uix, quins problemes. I què faré per sopar? Un àpat fred ple d’exquisideses? Un bon rostit? Una bona escudella i carn d’olla? No, l’escudella no és per a la Nit de Nadal. Farem unes bones safates de fiambres i salmó i caviar i xampany francès i torrons, és clar, que no faltin els torrons i les neules! I l’arbre amb les espelmetes enceses? I el pessebre? Ai, les preparacions del Nadal quina feinada!

Els vestits de l’Audrey

He llegit al diari que en una galeria de Londres s’han subhastat una trentena de vestits de l’Audrey Hepburn. Uf, com m’agrada aquesta dona! I com m’agraden els seus vestits. Es veu que els havia anat regalant a una seva amiga que ara els vol vendre, després d’haver-los exposat a París, New York i Londres. I sembla que els diners que obtingui de la venda els repartirà amb la Fundació per a nens que l’Audrey havia creat en vida. Hi ha els vestits de Vacaciones en Roma, els de Breakfast at Tiffany’s. Si pogués, me’ls compraria. Tot i que no sé pas si la meva talla era la seva. Qui no s’ha fet una foto davant de Tiffany a la cinquena avinguda de New York, tot recordant aquella bella melodia de l’inici del film o aquella altra que Audrey canta asseguda a l’ampit de la finestra del seu apartament, Moon River… Ai, com m’entendreixen aquesta cançó i aquesta pel·lícula…

Joies

Ah, les joies! Acabo de rebre l’anunci de les darreres meravelles que des de fa anys i panys crea Cartier. No us el perdeu. Una pantera baby es passeja enmig d’anells i collarets, braçalets i rellotges, pedres precioses i ors de tots colors. La meva botiga Cartier preferida és la de la cinquena avinguda de NYC, sobretot per les festes de Nadal, quan l’emboliquen amb una llaçada vermella que ocupa tot l’edifici. Els aparadors plens de les capses vermelles guarnides amb daurats discrets em tenen embadalida. No sabria quina joia triar ara mateix, si me’n deixessin escollir una perquè sí, només perquè sí. Potser l’anell Love. Vés a saber!

Un nom

El nom que aixopluga aquest blog ve del títol de l’obra de l’escriptora bisbalenca Llucieta Canyà (1907-1980). Un nom que és com un calaix de sastre, o de sastressa, perquè, ja es veu, que aquest blog tractarà de dones o de la dona, o d’aquells temes que poden ser més cars a les dones.