Dos

Ja ha començat un nou any i encara no he escrit res en aquest bloc. Però no sé de què escriure, tot i que tinc ganes d’escriure, potser perquè no tinc res a dir, o potser perquè tinc el pap ple. Uf, quina grolleria parlar del pap. És el que hi ha, per molt grolleria que em sembli. No tinc ganes de parlar de vestits, ni de festes, ni de paisatges, ni de viatges. Potser hauria de parlar de pentinats o de la pel·lícula que he vist aquesta tarda per enèsima vegada, Two for the road, amb la meva admirada Audrey. Sí, parlar de l’Audrey sempre em funciona. M’encanta el paper de jove i més gran que fa en el film. M’encanten els seus cabells llargs, de jove, i els seus cabells curts, de gran, les seves ulleres de pasta de colors, els seus vestits Rabanne, i els seus ulls, sobretot els seus ulls. M’agrada la música de Mancini, i el seu partenaire, l’Albert Finney. I m’agrada la frase de quasi al final del film, quan ella li diu a ell, més o menys: “sempre t’has pensat que marxaria i sempre he estat aquí”. Ai, els homes incrèduls i poc segurs d’ells mateixos.