Audrey

A Paramount Channel passaven Funny Face, aquesta tarda. N’he atrapat només el final. Però quin final! No trobarem pas finals més feliços que aquest, ni llocs més dolços per acabar una pel·lícula d’amor, de les d’abans, és clar, de quan els finals melosos agradaven i feien plorar a les noietes en flor i a les senyores madures i a les iaies, en les sessions dobles de les sales de cinema dels pobles. He anat a Youtube a buscar el susdit final per tornar-lo a veure, tant m’havia fascinat! I m’he trobat amb el fet que, avui 20 de gener, fa vint anys que va morir la meva adorada Audrey. Per això he retornat a aquest etern femení. Res no hi ha més femení ni més etern que l’Audrey.

Dos

Ja ha començat un nou any i encara no he escrit res en aquest bloc. Però no sé de què escriure, tot i que tinc ganes d’escriure, potser perquè no tinc res a dir, o potser perquè tinc el pap ple. Uf, quina grolleria parlar del pap. És el que hi ha, per molt grolleria que em sembli. No tinc ganes de parlar de vestits, ni de festes, ni de paisatges, ni de viatges. Potser hauria de parlar de pentinats o de la pel·lícula que he vist aquesta tarda per enèsima vegada, Two for the road, amb la meva admirada Audrey. Sí, parlar de l’Audrey sempre em funciona. M’encanta el paper de jove i més gran que fa en el film. M’encanten els seus cabells llargs, de jove, i els seus cabells curts, de gran, les seves ulleres de pasta de colors, els seus vestits Rabanne, i els seus ulls, sobretot els seus ulls. M’agrada la música de Mancini, i el seu partenaire, l’Albert Finney. I m’agrada la frase de quasi al final del film, quan ella li diu a ell, més o menys: “sempre t’has pensat que marxaria i sempre he estat aquí”. Ai, els homes incrèduls i poc segurs d’ells mateixos.

Els vestits de l’Audrey

He llegit al diari que en una galeria de Londres s’han subhastat una trentena de vestits de l’Audrey Hepburn. Uf, com m’agrada aquesta dona! I com m’agraden els seus vestits. Es veu que els havia anat regalant a una seva amiga que ara els vol vendre, després d’haver-los exposat a París, New York i Londres. I sembla que els diners que obtingui de la venda els repartirà amb la Fundació per a nens que l’Audrey havia creat en vida. Hi ha els vestits de Vacaciones en Roma, els de Breakfast at Tiffany’s. Si pogués, me’ls compraria. Tot i que no sé pas si la meva talla era la seva. Qui no s’ha fet una foto davant de Tiffany a la cinquena avinguda de New York, tot recordant aquella bella melodia de l’inici del film o aquella altra que Audrey canta asseguda a l’ampit de la finestra del seu apartament, Moon River… Ai, com m’entendreixen aquesta cançó i aquesta pel·lícula…